FONDO DE LES OLIVERES I PIC DE L’ ÀLIGA

Avui dissabte haviem quedat el Joan Manel, Santi i jo (Mario) a les 7:30 a la plaça de l’ Ajuntament de Ribes. Puntuals allà hi èrem els tres, cadascú des del seu punt d’ orígen, Sitges, la Plana Novella i Ribes. No teniem gaire clar que fer , quelcom per la zona de Vilanova, així que hem anat tirant i ja decidiriem tan bon punt arribèssim; en Joan Manel volia repetir la ruta de fa dues setmanes per pujar al cim de l’ Àliga, l’ altra opció era fer la variant pels balcons, no teniem cap predilecció, així que hem anat tirant. Hem anat petant la xerrada sobre el Tracks dels Bons Homes que part de la colla havien fet el cap de setmana passat, força interssant amb paissatges espectaculars. Potser l’ any vinent ens hi apuntem…hi ha ganes.

Hem fet el recorregut clàssic des del castell de Ribes fins la Mahle, passant pel camí de la Masia d’en Cabanyes i direcció amunt, per anar a agafar la pujada fins al Mas de l’ Artís. Finalment hem decidit fer la mateixa ruta que vam fer un parell de setmanes fins el Pic de l’ Àliga, no hi havia gaires ganes d’ improvitzar. Hem anat ciclant amb un parell de companys, un dels quals portava un “ferro” considerable, una “old school” com deia en Joan Manel…. Però tot i així…amb un parell.

Un cop dalt del Mas de l’ Artís hem encarat direcció al fons de les oliveres. La primera part l’he feta darrera d’en Santi i ja he vist que patiria, ell porta un ritme molt més lent en trialeres de pujada, té molt bon equilibri, tot el contrari que jo, que necessito tirar més de cames i anar amb més potència i velocitat. Així que tan bon pogut he pogut l’he avançat, com a mínim cadascú podriem anar al ritme al que estem acostumats. No és un camí difícil llevat d’un parell de llocs que s’ha de posar peu (com a mínim jo), i avui ho he fet quelcom millor que fa un parell de setmanes, potser pel fet d’ anar davant la segona part de la pujada dóna més visibilitat i he pujat bastant bé, fins i tot la darrera rampa que hi ha força pedra solta. Tots hem pujat sense cap entrebanc.

Riuet de rigor al Pla de les Palmeres, no sé per qué però allà hi ha un pi que sempre em motiva. Comencem la pujada encimentada, que s’ acaba fent llarga perque el neumàtic s’ enganxa bastant a l’ asfalt; un parell d’ embranzides junt amb el Joan Manel, que està molt fi, i hem tirat fins arribar a l’ encreuament que ens porta cap al Pic de l’Àliga. Allà hem esperat al Santi que va a un ritme diferent  i ens hem creuat amb un grup de ciclistes que venien de Vilanova. Quan ens hem donat compte en  Joan Manel ha sortit disparat i ha començat a tirar fins arribar a l’ alçada d’ aquests ciclistes, ha anat fent via amb un parell d’ells a un ritme alt; jo m’havia quedat un pel enrere i he mirat d’ apropar-m’hi, però no he pogut. En alguns moment m’ he trobat cansat; segurament és perque aquesta setmana he sortit tots els dies, sense fer descans, i avui ho he notat a les cames, sobretot en punts de forta pujada.

Un cop dalt del cim de l’ Àliga, foto de rigor i baixada fins a Canyelles; sense novetats, pel mateix camí que sempre i anant a buscar aquella pujadeta que tant agrada i que només uns pocs com el Santi són capaços de fer. Jo no l’he feta mai sencera, però prometo que ho seguiré intentant… Això si, abans en Joan Manel i jo ens haviem fet uns bons “pals” en les dues o tres pujades encimentades que hi han abans, sempre agrada una mica de motivació extra i avui en algun punt anàvem amb el ganivet a les dents. Un cop dalt de la pujada “xula” del Montgrós, trialera de baixada, jo els he deixat pas, vaig al meu ritme i no vull fer de tap, així que xino xano i cap avall; sorpresa! Avui no he caigut, ja tinc controlats els dos o tres punts crítics i directament em baixo de la bici, ja no estic per gaires canvis de xapa i pintura.

El segon tram de la baixada del Montgrós molt més cómode fins a Can Ramonet. Allà m’he “menjat” un troç d’ olivera en un lloc on hi ha la cadena, no he calculat bé i he arrossegat el cap per les fulles de l’ arbre sense cap incidència. El casc Ekoi que porto és de carretera i no té opció de visera, que en certs moment la trobo a faltar, perque en qualsevol corriol em planto una branca a la cara. D’ allà hem anat a parar al castell de Ribes de nou i un cop al centre del poble ens hem distribuit cadascú fins al seu destí. Cap incidència, ni física ni mecànica, així que tot perfecte, excepte per la calor i xafogor que fa.

Bona ruta i companyia! Proper cap de setmana més i millor.

Digues si t'ha agradat

Comparteix
Mario Bernardó

About the author

Mario Bernardó

Leave a Reply


Este sitio usa MATA-HOYGAN para eliminar el Lenguaje HOYGAN y Censurar el Lenguaje Obsceno.