Transvulcania 2018

Feia anys que ja en sentia parlar, mediàticament les victòries de Kilian I Luis Alberto Hernando l´havien portat a ser una de les grans ultres del calendari. Era una fita difícil ja no només per la cursa en si, sinó per tot el que comporta econòmicamnet, vols, hotels, dies de festa.

Veig la web ja a l´agost, m´ho romio uns dies, ho consulto a casa I a l´amic Kike company d´aventures, m´ho torno a pensar I endavant, inscrit, a ell no el veig massa convençut però cau finalment, seran 4 dies, de dijous a dilluns, una escapada esportiva amb un dissabte colossal, 75 km amb 4300 metres des desnivell positiu.

Entrenem per la comarca bàsicament, el mal temps no ens deixa fer alguna sortida pel Cadí per agafar desnivell, però sumem força kilòmetres per Collserola, vall de ribes….

Arribem a la Palma dijous I ens instal.lem al mateix hotel que els tops de la cursa, compartim espai amb Ida Nilson (tres vegades guanyadora de l´ultra), Pere Aurell (campió d´enguany), Kelly Wolf (segona de l´ultra), Maria Zorroza (primera a la marató), entre molts d´altres amb més de 40 nacionalitats, vivim Transvulcania des de el primer moment amb la TV I radio pel hall de l´ hotel.

Divendres de relax, sopem a les 20h, I a dormir a les 21h, sona el despertador a les 2:15 de la matinada, esmorzem tots els corredors amb un silenci que fa por, es palpen els nervis I el respecte a la prova que es mereix. Arriba l´autocar a les 3:30 I marxem al faro de Fuencaliente, control de material I ja som al calaix, el fred I l´aire ens donen la benvinguda.

6 en punt, sortim, uns 2 primers km d´asfalt I enfilem el gr131, primers taps, som molts, 2000 per un camí de metre d´ample, impossible córrer, la imatge dels frontals en fila índia és per recordar.

Un parell de km caminant per terra volcànica, arribem a una pista ample I corro tot el que puc, haig de sortir d´aquell tap, avanço molta gent, arribo a los Canarios en 1:20, com si el Tour de França es tractés la gent et deixa un petit passadís per passar envoltat de crits d´anim, molt maco tot plegat.

Seguim pujant, la cosa es posa seriosa, les rampes són importants, mans als genolls (hauria de portar pals), 10 km de pujada molt forta sobre grava volcànica com si sorra de platja es tractés, menjo una barreta, ja que des de l´hotel han passat hores. Sembla que no arribo mai a les Deseadas, les vistes són impressionants, el Teide des de l´illa del costat ens dóna el bon dia.

Km 17, 3 hores de cursa, ja hi som, aigua I menjo una altre barreta, noto l´estòmac buit, no perdo molt de temps ja que el tall horari de les 11 és al km 25.

Baixada I arribo al refugi del Pilar a les 10 de matí, perfecte, km 25, menjo plàtan, barretes, fruits secs, de tot, ho necessitava, surto corrent, ja que just d´allà surten els de la marató, em poso a rebufo d´ells, són 4 km de pista força ràpids, passo a molta gent per l´esquerra, de la marató I de l´ultra, és el moment de córrer, fa molt de fred I vaig xop.

Arribem al Rebentón, km31, aigua I segueixo, estic gelat, no puc parar molt, uns segons I segueixo, tornem a pujar de valent, filera de gent I amunt, forta pujada amb 11 km pel davant, vaig a possar-me l´impermeable I un natiu palmero de l´illa em diu que aguanti, que en 10 minuts farà calor, li faig cas amb cara d´estupefacció amb el vendaval que feia, aigua I boira…..doncs si, 10 minuts i som per sobre els núbols, surt el Sol.

Arribo al pico de las Nieves, vaig molt cansat, les bambes em fan mal, són 7 hores de cursa I 42 km amb uns 3400 de desnivell positiu, torno a menjar de tot, em tiro aigua pel cap,  pregunto qué queda I la frase de “queda lo peor senyor, la subida al Roque” no m´anima gaire, força gent es retira aquí. No hi penso gaire I surto, la primera pujada és una paret vertical fent esses on no es veu el final, 5km eterns, fa molta calor, qui ho hagués dit només 15 km enrere..

Pico de la Cruz, km 47´4, 8 hores de cursa, tinc ganes d´arribar al Roque, ja el veig de lluny, famós pel telescopi òpic més gran del món, torno a tirar-me aigua per sobre, veig gent molt rebentada que ja només caminen, cops de calor, la creu roja s´emporta una noia que no respon, em quedo de pedra amb aquella imatge.

Corro en baixades I camino en pujades, aquells 5 km trencacames sobre pedres es fan llargs, vaig molt cansat I els dits tocats, em fa por la baixada final de 17 km.

Arribo al Roque de los Muchachos, km52 en 9 hores, l´ambient és brutal, la carpa aquella es quedava petita, gent entrant, sortint, corredors, públic, menjar I beguda per tot arreu I unes vistes impressionants.

Em mentalitzo que queden 17km de baixada amb els dits adolorits, vaig decidir córrer amb les New Balance ja, que les tinc més adaptades a mi que les noves Sportiva, el problema és que són una mica justes, així tinc els dits com els tinc.

La baixada és un infern, no puc córrer tot I que tampoc no sé si ho podria fer donat que hi ha part de trialera tècnica, fent salts de pedra en pedra, cada salt són claus als peus, no puc quasi ni caminar, 10km fins la torre del Time en 1h30….fatal però és igual, només penso a arribar, perdo posicions, m´avança gent.

7km de baixada ja per arribar al puerto de Tazacorte, km 70, aquest és un del millors moments de la cursa, el passadís de gent és molt maco, aquí s´acaba la marató I segueix l´ultra, ens anima molta gent, menjo I em dutxo amb aspersors d´aigua, porto 12h corrent I 4000 metres de desnivell, queden 5 km de pujada.

Trepitgem sorra de platja per endinsar-nos en un barranc de 2km  lleig de collons ple de pedres com si d´una riera es tractés. Sortim del barranc per unes últimes rampes de ciment amb força desnivell que no m´esperava, respiro, vaig rebentat, no puc més, entro en una urbanització I ja escolto la música de lluny, m´animo jo sol, entro en la recta final de Los Llanos, 1km de carril bici que havia vist un munt de vegades en vídeos, veig l´arc al final, corro com puc una mica a lo chiquito amb els ànims de la gent que crida el teu nom, a mida que m´apropo hi ha més I més gent que et porten, trepitjo la catifa taronja I surt el meu nom pels altaveus, emocionant, passo l´arc en 12hores 46 minuts, em posen la medalla.

Camino uns metres sense rumb I m´emociono, em fa mal tot, aquella pujada al Roque I sobretot la baixada final m´ha matat, he patit de valent. Miro la classificació, 541 de 1618 persones, sortint del far el 925, he avançat uns 400 corredors durant la cursa, estic content.

Em sento una estona a beure I veure l´arribada amb la samarreta finisher, aquells moments són bonics, una barreja de patiment I felicitat en la meva cara I les que veig al meu voltant, no puc moure els peus, les cames plenes de pols, em fa por treure´m les bambes, però és igual, sóc a meta, potser amb el temps serè conscient d´aquella fita, no entenc com pot agradar, la recompensa d´aquells moments justifiquen els 75km?, aquelles 12 hores de patiment?, no s´entén, però, tanta gent estem equivocats anys rere any quan fem aquestes coses?

Espero al Kike que no a passat el tall del Roque de les 17h, baixa amb autocar I marxem cap a l´hotel, està desanimat però content pels 52km I 4000 de desnivell que s´ha fotut “ya tengo excusa para venir el año que viene y acabar”, si s´ha de vindre vindrem li dic, sopem I descansem.

La cursa està molt ben organitzada, l´hotel, els autocars llançadora per anar a la sortida o els que et tornen, moure 3600 persones entre les tres curses I el públic en general sense quasi transport privat no ha de ser fàcil, els avituallaments molt ben fets amb gent per tot arreu, l´illa I els paisatges, l´ambient , la bossa del corredor….en fi, una experiència molt positiva.