Després d’ haver fet les dues primeres edicions, aquest any també volia fer aquesta cursa a la zona del Camp de Tarragona, tot i que els meus companys de viatge dels dos altres cops no hi anaven a prendre part. La meva intenció era fer el Gran Fons (189km) , marcar-lo com a objectiu i entrenar durant l’any. Finalment en Gaizka i en Javi em comenten que ja s’ han apuntat a la curta (97km +1600 de desnivell) i quan em disposo a fer-ho ja no queden places … Escric un email a l’ organització per si hi han baixes i al cap d’ unes setmanes em contesten que tenen una vacant, així que faig el pagament i m’ apunto al Gran Fons : una barbaritat pel meu nivell, però com a mínim un estímul per a entrenar.
Finalment, i veient que només he fet rutes de com a molt 120km prenc la decisió de fer el Mig Fons, molt més adequat a les sortides que he anat fent; l’ altra opció era patir i arribar arrossegant-me i no em motivava gaire… 🙂
Gràcies al Javi que va baixar expressament divendres tarda a buscar els dorsals a Reus. Així doncs dissabte ens trobem a Sitges a les 6 h (és a dir, les 6:15h de l’ horari ribetà) i cap avall amb un pronòstic de vent de més de 20km/h; això si, aquest any de les palmeres només es movien les branques, l’ any passat recordo veure com es doblegaven el troncs i feia una mica de canguelo.
A les 7:45h ja estàvem al punt de sortida, moltíssima gent i ni una bici igual, una passada; i a les 8h comencem a sortir els del Mig Fons, en grups de 200 corredors aproximadament per a que no hi haguessin aglomeracions pujant a la Mussara, em va semblar un gran encert respecte anys anteriors. Passem per l’ arc de sortida i sortim de Reus, ja perdo contacte amb el Gaizka i en Javi i començo a tirar cap al primer port : la Mussara. Un cop arribat a Vilaplana comença l’ ascensió pura i dura : 10km amb una pendent constant del 6%; tot i ser quarts de nou del matí ja comença a fer calor, agafo un ritme suau i sense fer frivolitats, que després passen factura, em conec el recorregut i sé que en els següent ports es pot pagar el començar molt fort des del principi. No hi han gaires aglomeracions i es puja força bé, arribo al tram final amb una sèrie de corbes a 180º molt maques i amb unes vistes espectaculars, arribant així al final del port. Aquest any, per sort no hi havia l’ avituallament just dalt del coll, si no uns 300 metres més avall; ben fet perquè recordo els anys anteriors una munió de gent parada al mig de la carretera sense deixar passar i era un caos.
No tenia intenció de parar a l’ avituallament, però m’ havia begut ja els dos bidons; carrego aigua i cap avall. Una baixada d’ uns 6 km molt ràpida i amb unes corbes molt perilloses ens porten cap a la pujada a Mont-ral , tornada a baixar molt ràpidament i nova pujada amb un bon desnivell, curt però trenca cames en aquest punt perquè vens llençat de les baixades i es mira de seguir un bon ritme a les pujades.
Així s’ arriba a Capafonts, al km 44, segon avituallament i moltíssima gent; agafo un parell de xocolatines, carrego aigua i marxo ràpid, tanta gent m’ estressa i allò semblaven les rambles a l’ hora del vermut. Aquí comença ja la pujada al coll de Picorandan, uns 5km de pujada també amb un desnivell d’ un 6,2% de mitja. Tot i així, la sensació és de que es quelcom més dur i es nota perquè molta gent anava un pel fotuda a meitat de cursa no encara. En aquesta pujada avanço força, potser la gent anava rebentada de menjar, algú hauria guanyat pes en aquest avituallament. A més en Gaizka i en Javi després em van comentar que només hi han trobat taronges, que ja no quedava res…un llàstima.
Un cop dalt del coll, ja feia un mica de fresqueta, començo a baixar, però amb compte perquè l’ aire em movia de banda a banda, i entre que peso poc i que la carretera de pujada no estava tallada doncs era arriscat. Tot i així, m’ ajunto amb un grup de triatló dels molts que hi havien, i baixem fins la Febró, on comença de nou una nova ascensió fins el coll de les Pinedes, en grup es fa millor i es pot anar a roda d’ algú que tiri; és un tram d’ uns 7,2km i un desnivell del 3% , així que es fa molt còmode i força ràpid. Les vistes són meravelloses, sembla un paisatge prepirinenc i el tram fins la pujada de Castillejos es fa a plat gran tot i ser un puja-baixa constant. Però aquí ja se sap que és el darrer tram amb pujades i que a partir d’ aquí tot es baixada fins a l’ avituallament de Cornudella. Aprofito a la baixada per menjar un gel o quelcom semblant, una espècie de multi fruites que portava que em se’m va caure la meitat al manillar i em vaig empastifar tot. La baixada és la més ràpida de totes, jo vaig arribar fins els 67 km/h (sóc bastant prudent), el Javi va comentar que ell va rodar aquí als 77km/h, una barbaritat. El tercer avituallament el passo de llarg, només queden 25 km a plat gran, i si trobava un grupet i no feia gaire aire es podria fer força ràpid; m’ajunto amb altres dos companys i anem a relleus fins a Reus a 50-55km/h. Així doncs entro a meta amb 3:55h , 13 minuts menys que l’ any anterior. Content i satisfet ja que he gaudit molt i la he acabada sense apretar ni patir, per sort les rampes em donen darrerament una treva.
Espero al Javi que entra al cap d’ una estona i al Gaizka que ho fa tot seguit. De camí fins a la zona de la Fira de Reus comentem el recorregut i les anècdotes (els avis que et passen volant i et pregunten si et trobes bé, els “super professionals”, etc ) ; els dos estan molt contents pel recorregut i per les sensacions que han tingut, s’ ho han passat genial.
Cal destacar que a la Fira el menjar, aquest any si, era una “Pasta party” : abundant, varietat i de bona qualitat, un aspecte que ha millorat moltíssim respectes les edicions anteriors.
De tornada, i cansats , ja desitgem l’ any vinent tornar, ha estat una bona experiència i molt recomanable.
Salut !
Mario