Des de la darrera edició al 2014 ja tenia clar que hi tornaria a participar: es un zona increïblement maca i amb uns paratges dignes del millor Pirineu. Així doncs, des de feia vora mig any que uns quants amics de Sitges (Albert, Àlvaro, Armando i Francesc) ens vam decidir a inscriure’ns de nou al Mig Fons de La Mussara, el Gran Fons ens queda lluny encara…., l’ any que ve.
Sortim divendres tarda amb la il·lusió de passar un bon cap de setmana de ciclisme, veient que serem 4.000 participants. Arribem divendres tarda a la Fira de Reus i l’ ambient és esplèndid, recollim dorsals i els maiollts, i saludem ex ciclistes professionals com Joseba Beloki, Oscar Pereiro i fins i tot Carlos de Andrés, comentarista televisiu de grans cites ciclistes.
Marxem a l’ hotel a descansar, preparem les coses pel dia següent i ens donem l’ homenatge per sopar: 3 plats, postres i xupitos… no era el més recomanable. Ens quedem amb la incògnita de com aniria a l’ endemà perquè el vent que feia era impressionant, d’ uns 90km/h segons les prediccions.
Sona el despertador, tot i que alguns ja el porten de sèrie quan dormen…. Arrepleguem les coses i a les 7:45 ja estem al calaix nº 7, amb el temps just per a la sortida; tota una marea rosa…. És el nostre torn, es dona la sortida, que és cronometrada fins sortir de Reus; algun ensurt inicial amb alguns pivots de separació de carrils, molta gent, perdo els companys i em poso al meu ritme.
No hi ha temps per passejar, de bon començament arribem a Vilaplana i iniciem ja l’ ascens a la Mussara, 11 km al 6%, no és un port dur tot i que pot passar factura si un s’ anima en excés, encara queda molt. El port és espectacular, unes vistes magnífiques i un asfalt en perfectes condicions per a la pràctica ciclista; val la pena gaudir-ho. Dalt, el primer avituallament, molta gent i bicis pel mig, així que miro de menjar quelcom ràpid i preparar-me per a la baixada. Tot i el fort vent que feia dalt del port, la baixada dona per córrer, calçada amplia, bon pis i algunes rectes importants on vaig arribar fins els 70km/h, que amb el vent es feia molt perillós.
La baixada dura poc, de seguida ens trobem la pujada a Mont-ral al km 33, una altra gran baixada on un company davant meu fa un recte en una corba molt tancada, creua tota la calçada i cau al voral, on per sort cau a uns matolls i l’ arbre més proper queda a un parell de metres, i sobretot no passava cap cotxe, ja que la carretera en aquell tram de baixada no estava tallada al trànsit. Preguntem com està, per sort quatre rascades i prou i de seguida torna a donar pedals. Tots els que hi anàvem afluixem, poca broma.
Tornem a parar en sec i ens decidim a pujar les darreres rampes fins arribar a Capafons, on es troba el segon avituallament, al km 44. Allà s’ inicien els quasi 5 km d’ascens al Coll de Picorandan, amb un desnivell de més del 6%. Es comença a fer un xic dur, l’ aire no ens ha deixat durant la primera meitat de la de la cursa; segueixo la mateixa tònica de tots els ports : al meu ritme, sense apretar més del compte, mantenint les pulsacions a ratlla; el meu objectiu és acabar.
Un cop dalt, iniciem el descens, menys ràpid que l’ anterior; aquí el vent ja bufava de valent i era perillós; de fet, els propers 15 – 20 km circulen per zones altes i es notava bastant, el ritme i les forces decreixen. A partir d’ aquí s’ arriba al Coll de Les Pinedes i es continua en una sèrie de tobogans interminables fins a Castillejos; això si, el paisatge és meravellós i el dia era clar, amb lo qual es gaudeix de la ruta. Iniciem els 7 km de descens per carreteres amples i amb el trànsit no tallat, junt amb el grupet del company que havia caigut anteriorment, a qui li pregunto com es troba quan ens trobem al tercer avituallament a Alforja… encara tenia el pànic als ulls.
A partir d’ aquí s’ entra en uns km que no em van agradar gens l’ any passat, carretera nacional, molt recta pocs ciclistes a prop i amb molt vent; exactament igual que l’ any passat. Tot i així, tinc la sensació que se’ m fa més curt. Trobo un company i agafem plegats un bon ritme, ens queden 20 – 25 km i decidim fer-los a relleus, a donar-ho tot. L’ any passat recordo que el grupet que es va formar en el mateix punt fins el final érem un 15; aquest any només dos, però a mitjana de 50-55 km/h. Entrem a Reus en un tres i no res, aquest any si, sense gaires rotondes (l’ any anterior va ser horrible i molt perillós degut a la pluja). Entrem plegats a meta satisfets pels darrers 20 km a relleus i per l’ ajuda que ens hem ofert. Finalment faig 3 minuts més que l’ any anterior, 100km en escasses 4 hores. Vaig fins la fira de Reus, a uns 2 km on em menjo 2 plats de macarrons (millorables, la veritat) i un refresc (millorable, estava calent). Descanso una estona i espero la resta, que arriben tots plegats, uns màquines, sobre tot els que ens els darrers 2 mesos quasi no han agafat la bicicleta, tot un mèrit per treure’s el barret.
L’ any que ve més i millor, espero poder estar en forma per mirar de fer el Gran Fons, 189km; costarà, però tinc ganes. Ara de moment, a preparar el 3 Nacions.
Mario
