Després de l´experiència de l´any passat, no vaig tindre cap dubte en inscriure´m aquest 2015 a la Marató, amb el repte de baixar les 3 hores 20 minuts del 2014.
Mitges maratons per la comarca, maratest Badalona, marató de muntanya com la de collserola i algun entrenament d´amics per la zona em fan estar crec que a punt per la data, entre setmana impossible entrenar per horaris de feina interminables, un torn de nit just la setmana de la Marató em fa dubtar de qualsevol resultat positiu, mala alimentació, poc descans,……..”el que es recomana per anar a córrer”.
Encarrego el dorsal al Francesc de Vng viatges, ell s´encarrega de tot, passo a buscar la bossa per l´agència i petem la xerrada just 24h abans de la cita, ho te tot sota control. Marxo cap a Barcelona per fer nit allà prop de la sortida, ho porto tot? m´ho repasso una i una altra vegada, gels, gps, xip…….tot, costes del Garraf sota la pluja, plat de pasta i a dormir.
Sona el despertador i me n´alegro, he dormit bé tot i el canvi d´horari d´aquella interminable setmana he descansat aquella nit, esmorzo entrepà de pernil, suc i un cafè dels meus, ibuprofeno i em vesteixo amb la ràdio de fons, em relaxa, estic nerviós, sé que patiré, hi haurà algun moment en què jo mateix em diré que no puc més però ja he passat d´aquestes, potser és la pressió d´aquest any a fer marca en comparació al 2014 que es tractava d´acabar-la?, és córrer i ho saps fer, per sensacions, sobre la marxa i a gaudir que d´això es tracta.
Encaro la Gran Via i veig la sortida, a les 8 quedo amb els d’evasión vilanova per la foto de grup, molt bon ambient, reptes diferents, cadascú amb els seus objectius, marxo cap el calaix blau, m´agrada estar allà 15 minuts abans, escalfo una mica i ja surten els primers, la cançó de Mercuri i Caballé em posa els pels de punta, segona sortida i ja hi som.
Encaro la “meva” carretera de sants amb força gent, agafo un bon ritme però sense fer slaloms amb la gent, 4:40 el km la m´està bé, entro en calor al girar Av Madrid, segueixo amb força gent al costat, veig al Xavi d’evasión que fa de llebre, m´enganxo a ells com a la mitja de Gavà, és un bon ritme el que porten, carrer Numància que sembla mentida però puja bastant, Camp Nou i arribem a la Diagonal, vaig molt bé, 4:25-4:30, baixem Urgell on em “deixo caure”, carrer París i som al km 10, gel Isostar, el passo a 46 minuts, sobre el previst, veig l´amic Xesco que no falla mai i em fa una foto en moviment, que gran és aquest home, carrer Tarragona que fa baixada per arribar a les Arenes on hi ha molta gent animant, planegem per la Gran Via, segueixo veient el Xavi, no el vull perdre, vaig amb la música però en arribar al passeig de Gràcia va fora per sentir la gent, et porten aquells crits, pujant sento una veu coneguda, em giro i veig la Gisela i la Judith animant just abans de trencar Rosselló, a vingut a veure´m i m´agrada.
Arribem a la Sagrada família amb 16 km a les cames i es pot dir que ara comença “lo bueno”, ja em fa patir la meridiana, carrer València i ja la tenim aquí, llarga, amb la vista perduda, no veig la seva fi, sé que està la mitja marató i serà un punt de control propi per saber com vaig, la gent fa que aquella avinguda no sigui tan feixuga sobretot de tornada, passo la mitja en 1h 36 min, gel energètic, perfecte, com un rellotge, no puc baixar però sé que ve el més dur.
Un tros que detesto tant a la marató com a la mitja marató de Barcelona és el lateral de la Gran Via… no aporta re però empalma amb la Rambla Prim que baixa fins al Fòrum, descarrego les cames que ja comencen a anar tocades, un altre punt divertit és la recta de Glòries, es fa molt llarga, sobretot l´anada, fa una mica de pujada i es nota, recordo de fer-se més llarga de l´esperat, començo a dubtar de complir l´objectiu, girem quasi arribant a Glòries i veig a la Maria de l´agència, farà de llebre els últims km al Francesc, de tornada passo el km 30 en 2h 16 minuts, perfecte, gel per carregar i seguim, segueixo al Xavi i al seu germà Oscar que acaba d´entrar, 4:30 és el ritme.
Arribem al front marítim, aquí ja començo a patir i molt, ja no puc seguir aquell ritme, les cames ja em fan molt de mal, a partir del km 34 se’m escapen, van davant 30 metres però és impossible, aquella distància se’m fa un món, Marina m´ho prenc amb paciència que puja una estona, faig un altre gel, passem l´arc de triomf amb molta gent als voltats, m´animo jo mateix tot pensant que bé el final, “ja està” penso, plaça Catalunya i porta de l’Àngel envoltats de gent, Catedral i ja va de baixada Via Laietana, em fan molt de mal les cames, 4:50 és el ritme, no puc baixar més, veig Colom, gent que camina tot arribant al Paral·lel, és l ´última recta però en pujada, el veig davant meu i no li veig el final, però sé que allà hi és l´arc d´arribada, ja no respiro ni bé, es fa llarg, molt llarg, ja el pujo a 5, miro el rellotge i faig càlculs de temps com puc però el cap no carbura, gent i més gent arreu m´hi porten, passo l’Apol·lo, l´antic Studio 54, el Victoria, el Molino, el Comtal i com si es tractés de teatre, aquesta obra s´acaba….em molesta tot, la música, les ulleres de sol, la samarreta… però ja i sóc, veig la plaça Espanya, giro a l´esquerra i passo el km 42, l´arc és allà… 195 últims metres emocionants que només els que ho em fet sabem del que es tracta, només sabem nosaltres el que significa creuar aquell arc, aquella sensació de voler parar el temps, aquells metres on tot el mal es converteix en plaer com si de les sombras de Grey es tractés, arribo i passo l´arc , paro, camino, torno a parar, m´ajupo i poso les mans en els genolls, no puc més, estic esgotat, m´emociono, és brutal,…..em torno a aixecar i miro el crono, 3 hores 15 minuts 26 segons, agafo aire, i em poso content, crec que no somreia des de la foto del Xesco al km 10, aigua i m’assec a terra, descanso, em relaxo, aquells moments no tenen preu, veig la gent arribar, m´agrada, m´imagino el que passa pels seus caps i ho entenc, és l´arribada d´una fita de qui més qui menys porta temps preparant, un fotògraf em fa una foto segut a terra tot pensatiu, m´agradaria tindre-la aquella.
Surto del recinte ballat, medalla i veig els meus germans, petem la xerrada estirant una mica i esperant a Gisela que ja arriba per felicitar-me, ens quedem a l´arc just en el moment que entren el Francesc i la Maria, aquesta última tirant del carro com a dona que és, tornem a Vilanova en cotxe pensant si l´any vinent i tornaré, no ho sé, potser faig alguna de l´ estat o fora…ja veurem, de moment l´asfalt queda aparcat i tiro cap a la muntanya, Portals de Montserrat a peu, 7 cims, volta a la Cerdanya…
Evasion Vilanova
Brutal la crònica David
fantàstic ! Com sempre les teves cròniques ens porten a disfrutar de les teves gestes, no paris de’intentar superar-te cada cop, y transmetre un optimisme que ens porta a calçar-nos les bambes després de llegir la teva experiència.
És una alegria veure’te pasar pel km.10 amb aquella felicitate que ete desborda y es contàgia, felicitats per aquesta gran cursa noi!