Bastions Trail 2014

Tot devia començar cap el mes de febrer, quan una tarda després d´una classe d´spinning, rebo un wats de l´Àlex, veí de dalt on en comenta “sube y te enseño los frontales que tengo”, bueno…..agafo les meves pantufles, hi ha confiança, i pujo un pis, l´Anahí feia el sopar, el petit Marc a la seva butaca i Àlex que em comença a ensenyar llums per córrer de nit, perfecte, agafem una per internet. La conversa canvia de sentit i parlem de l´estiu i trails, quan ell em comenta que faria una tal Bastions, havía sentit a parlar però poc, com a gran comercial que és l´amic em convenç almenys de mirar-m´ho a veure que tal, parlem de la marató de Barcelona i cedeixo i m´inscric. Jo i les meves pantufles baixem a casa amb una càrrega a les cames de més de 90 km…jo només pujava per un frontal.

Curses d´asfalt, trails per la comarca, Tarragona, el Vallés, tirades llargues per muntanya, fins que un entrenament a Bagà – niu de l´àliga m´en adono del que m´espera a Bastions. Descanso una setmana abans del previst degut a una petita lesió al genoll tot revisant  el material obligatori a dur.

Arriba la data, divendres 16:30 de la tarda, al parking de l´hospital reunits dins una furgoneta, Àlex, Jordi, jo, Àlex i Pucca……m´assec darrera, em va bé, els vull sentir, parlen de la cursa, el Taga, el Balandrau, el coll de la Marrana……la seva duresa, sóc tot orelles, ells tenen molta més experiència que jo en aquest terreny, veiem el perfil……se que patiré i de valent, 52km. amb 3000 de desnivell on pràcticament mitja cursa la fas a més de 2500 m. d´alçada, poca broma, la cursa es fa respectar, sense por però respecte.

Arribem a Ribes de Freser on som rebuts per una temperatura estiuenca, la previsió és boníssima, agafem dorsals i anem al cinema del poble on ens expliquen una mica la cursa de l´endemà, anem cap el bungalow del camping i desprès d´un sopar a base de pasta no trigarem molt en dormir.

7:15 sona el despertador, feia una estona que ja era despert, nervis, ganes de córrer, fam, en silenci em vesteixo, esmorzem plegats el que cadascú creu el millor, uns embotits, altres pastes, preparats per sortir, ho porto tot, gps, gorra, camelback, gels, manta tèrmica, paravents…..el Jordi no es decideix entre posar-se les salomon o les cascadia…..opinem els altres, el que ha de córrer és ell, adjudicades…..les cascadia.

Arribem al cremallera a les 8, pugem i en re ja passem per Queralbs, és preciosa aquella zona, 15 minuts més i ja som a Núria uffff….quin paratge, sembla mentida, no hi havia estat mai, coses de la vida, he vist el Taj Mahal, muralla Xina o Machu picchu i no Núria; tenim temps per pendre un cafè, anem a l´arc de sortida després de la revisió del material.

10:30, sona la banda sonora del último mohicano, brutal…..sortim direcció Puigmal, Jordi i Àlex surten disparats, uns primers metres corrent fins la primera pujada forta, no es veu la fi, una hora i vint minuts fins el cim del Puigmal passant per pedra, llengües de neu tot amb un pendent prou fort, 900 metres de desnivell en 5 km per escalfar les cames

Som a 2900 metres d´alçada i un fort vent ens rep al cim, faig alguna foto com puc, toca crestejar durant uns 15 km, un trencacames interminable de més de tres hores, Pic de Finestrelles, Pic de Noufons on trobem el primer avituallament, aquí el vent era insuportable, es difícil omplir la motxila d´aigua aixì, córrer amb aquest aire de costat es fa cada vegada més difícil, a estones haig de parar, sembla que s´he m´emporti, al Pic de Noucreus prenc el primer gel, és el km. 12.

Passat aquest punt sembla que l´aire baixa una mica, recordo a la Fossa del Gegant a 2800 que és el punt més alt del que queda, necessito baixar una mica, vaig força fatigat, passem el coll de Tirapits fins el coll de la Marrana a 2500 m. és el km 20 amb un avituallament darrere una roca amb plàtans i fruits secs, sé que ve una forta baixada, vaig confiat del que el pitjor a passat fins al Taga.

3 km entre prades, corriols d´aigua, alguna caiguda tonta en la neu i davant meu una muntanya, no la reconec, sembla que la passarem de llarg ja que en el perfil no em sonava, m´informa un corredor que és el Balandrau….uffff…mare meva, no veig la punta, 4 km de pujada, és el pitjor moment que recordo del 52 km, un camí àrid, sec, pedregós, sense cap tipu de vegetació, calor, molta calor, m´avança el primer de la Ultra, sembla que va fresc amb 40 km més que jo. No puc mirar amunt, si ho faig abandono segur, em limito a no mirar més del 25 m. següents, quan sembla que arribes encara queda una petit cim més, s´he m´està fent molt llarg, em passen moltes coses pel cap, de deixar-ho córrer, a més m´he quedat sense aigua, apreto les dents i ja veig el cim amb força xibarri de gent, demano aigua a un espectador, m´he la dona, la necessitava, punt de control i em saluda un payo vestit de superman “David, ja delires” penso.

Ara si, toca baixar durant 15 km, prades, camins de vaques, pistes forestals, parlo amb un valencià una estona mentre trotem, m´he animat, crec que ha passat el pitjor, arribem al puig de Cerverís, avituallament on passo una bona estona, ho necessito, el Balandrau m´ha matat, aigua, plàtan, fruits secs, gels, segueixo baixant fins a Pardines, 5 km de pista on l´avituallament és a la casa la vila, un poble preciós  on tothom t´anima, m´assec una estona i em poso reflex al genoll, comença a fer mal, molts km però ja esta, estic mentalitzat que queda el Taga, 5km de pujada i 6 de baixada, dins la casa la vila miro per les finestres i el veig, 800 m de desnivell on tornaré a posar-me a 2000 m d´alçada.

Surto del poble per una pista de ciment a un bon ritme, m´ajunto amb un andorrà i petant la xerrada passen els primers 2 km, la cosa es posa seriosa i la pujada amb un desnivell brutal, mans al genolls i no mirar amunt, vaig molt cansat, massa, vaig parant, agafant aire com puc, veig el cim encara molt lluny, m´animo jo sol, faig unes fotos ja que el paratge és impressionant, per fi sóc al cim, m´ha costat molt, moltíssim però queda un descens de 6 km fins a Ribes de Freser, rebo un wats de l´Àlex conforme ja han arribat, el truco emocionat, “ja arribo”, paso més prades, camins, pistes i sento el del micro cridant, ja està, m´emociono l´últim km, a sigut duríssim, paso per un camí de pedres i veig el pavelló on cridant el meu nom amb 10 h 19 min a les cames arribo a meta, saludo al Jordi i l´Àlex que m´han tret 2 i 1 h respectivament, “duríssima”, són les meves primeres paraules a ells, menjo algo, m´hidrato amb aigua, coca cola, tot el que puc, estiro, vaig al bungalow a dutxar-me per tornar, vull veure l´arribada d´Àlex i Pucca.

Totalment relaxat i ja de nit torno al pavelló, xerrant en colla i quan passàven uns 20 min de les 11 de la nit veiem arribar la parella, realment fan un tàndem brutal aquells dos amb un palmarés increible, Àlex i Pucca no tènen la paraula impossible en el seu diccionari. Es emocionant veure´ls, darrere d´ells veig el Javi d´Evasion, el felicito. Seiem tots plegats dins el pavelló explicant les mil i una viscudes en aquelles hores de trail, el vent, la duresa, el Balandrau, el Taga i si…….hi havía un payo vestit de Superman, no era jo deliarnt.

Tornem al bungalow per descansar merescudament, el silenci de la nit em fa tornar a viure moments del dia, realment acabar una cursa d´aquestes, només acabar-la ja és un mèrit brutal, un trail on aproximadament un 20-25% de la gent abandona. Ens llevem no molt tard del diumenge i ja enfilats dins la furgoneta camí de Vilanova tornem a comentar experiències i algun ja fent plans per pròximes curses, que si la del Aneto, que si la del Xevi…….avui no, potser demà, avui em fa mal tot, ja parlarem de pròximes cites.

Felicitar l´organització perfecte, els voluntaris, públic , el fantàstic ambient i també a Jordi, els dos Alex i Pucca pel gran finde que em passat plegats

Setmana de descans total de cara a la Epic Trail de dissabte, diumenge i dilluns