We did it! Sitges a Montserrat ja ha caigut

Ahir dissabte 24 de juliol varem aconseguir una fita que feia molt de temps que veníem perseguint.

Ara fa uns mesos vaig acabar de dibuixar amb CompeGPS la ruta que havíem de fer, el primer tros fins a Olesa de Bonesvalls el teníem clar, el segon tros de Olesa a Gelida me’l va passar el José Maria, una persona que em vaig trobar un dia sortint sol pel Garraf i que em va dir que tenia la ruta original que seguia el GR5. Des de Gelida a Collbató i fins a Montserrat em va passar un link el Carmelo del grup BTT de Gavà d’una gent que sortíem amb Quad, i així amb tots els trossos un pel d’imaginació vaig aconseguir dibuixar-la. Realment la ruta va ser perfecta, no en varem perdre ni desviar gens de la ruta marcada, en total 81Km de Sitges al Monestir de Montserrat, després la baixada a Monistrol, en total ens en van sortir 91 de km.

La sortida estava planificada de feia mesos, havíem de ser més gent, però per imprevistos al final varem ser només 4, el Fer, el Gaizka, el Raúl Salguero i jo.

El Raúl el varem conèixer ahir al matí just abans de sortir. Es un amic del Sergi una persona que conec de Barcelona que al final no va poder venir, així que varem quedar via email i s’hi va apuntar. Quan el varem veure venir amb el tros de bici que duia en va fer un pel de por, però al final ho varem aconseguir…

Varem sortir de la Farmàcia Benazet de Sitges a les 5:33 del matí, encara era fosc però varem calcular de forma correcte començar a tenir llum cap a les 6 i aproximadament a les 6 estàvem a l’alçada dels caçadors. El Fer duia encara el frontal de la Ratpenat de fa un mes aproximadament i jo duia els 2 leds al casc, més que suficient per arribar amb llum de sobres als Massets.

La primera que em va sorprendre es trobar-me un munt de porc senglars al camí, estic cansat de sortir amb bici pel Garraf i es la primera vegada que en veig amb bici. Tan bon punt ens varen sentir i ens varen veure van desaparèixer, millor perquè l’últim em va creuar per davant de la bici a uns 3 metres i no era pas petit, em vaig endur un bon ensurt.

La pujada dels Massets a l’inici de la trialera del Can Grau amb poca llum i poca calor es fa molt més agust. La trialera de Can Grau ja coneguda era nova pel Raúl, que se’n va sortir molt bé. De Can Gran a Olesa varem anar a molt bon ritme, tan es així que estàvem a Olesa a molt bona hora.

D’allí ja va ser seguir el GPS per la ruta original del GR5, es a dir, per darrera de l’església i amunt. Varem seguir una pista que al inici era bona però que anava pujant lentament però constant. L’any passat amb el Fer varem fer un parell d’intentones d’aproximació a Gelida i les pujades que havíem trobat eren molt dures, així que aquesta tot i ser menys dura no podia ser molt tranquila. Aquí ja varem fer la primera gran suada. La part final de la pujada tenia un ferm inestable amb molt pedra suelta, cosa que ens va obligar a posar peu a terra. El Raúl va renegar, però nosaltres tenim clar que el caminar de tan en tan no es incompatible amb anar amb bici. Un cop al cim varem anar pujant ja més lentament fins que va començar la primera baixada, llarga i molt inclinada, que ens va dur a la carretera nacional de Vilafranca a Barcelona, passant pel port de l’Ordal. La ruta segueix pel lateral, no toca pas la carretera, per descomptat seguíem pujant. Això ens va dur al final a creuar el poble de l’Ordal i abans d’adonar-nos ja estàvem just al costat de la bola que hi ha al costat de la carretera nacional, just al arribar al cim de l’Ordal. Començava la baixada, ràpida, nova i molt divertida. Ens va dur a Gelida on varem preguntar i varem parar a esmorzar a un bar amb una terrasseta, es deia El Mirador. Varem arribat tan d’hora que varem ajudar a muntar les taules i les cadires a la gent del Bar. Entrepans i cerveses per tots menys el Raúl que va prendre una magdalena (primer error!).

D’aquí fins a Collbató, va ser bastant ràpid, el camí es relativament pla i el varem fer bastant de pressa, si més no es la sensació que tinc jo. Varem omplir aigua a Gelida i pista avall. Un pel de carretera, ja que varem creuar alguns pobles, però una ruta entretinguda i ràpida.

A Collbató varem començar a fer la última pujada, quedaven uns 18 km de pujada per arribar al pla de Montserrat i poca cosa més de carretera per arribar al monestir. A mi em va caldre una parada tècnica al Bruc, em veia a venir una “pàjara” i abans de que m’arribes em vaig menjar una super barreta que em va donar el Gaizka i al Bruc varem trobar un bar on ens varem inflar a cervesa, patates i olives. El Raúl es va prendre només una gerra de mig litre de cervesa, la resta 2 y quasi no va menjar patates, tot i que a la parada anterior que havíem fet uns kilòmetres abans on varem descansar uns minuts i varem menjar uns fruits secs tampoc va menjar gran cosa. Ell anava fent, la veritat es que estàvem un pel espantats, quasi quasi ni suar, es a dir, juga en una altre lliga.

Després de la parada de la parada del Bruc, varem encaminar els últims 13 kilòmetres teòrics, perquè al final en van ser mes fins al Monestir. La pujada era constant, els kilòmetres pesaven a les cames i el sol ja apretava de valent. Varem arribar al cim del Bruc, just on aparquen els cotxes de la gent que van a escalar a Montserrat i d’allí per carretera. Tot s’ha de dir que la última pujada de terra va ser molt dura, jo la vaig fer a peu com la resta, però el Raúl ho va intentar, tot i que no va poder (menys mal, es humà).

Els últims 9 kilòmetres de carretera van ser curiosos, varem anar tirant el Gaizka a davant com sempre, la carretera li pot, el Fer darrera i jo al final, a un bon ritme, però el Raúl no apareixia. El varem esperar una bona estona al cap d’uns 3 kilòmetres i va aparèixer un pel pàlid. La frase del Gaizka ho va definir tot “ho hem aconseguit, l’hem punxat, es humà. La tècnica de les patates i la cervesa no falla”. Duia una “pàjara” espectacular. Deia que tenia fred amb una calor espaterrant. Es va menjar un gel, aigua i tranquil·lament fins a la plaça del monestir de Montserrat.

La veritat es que em va fer molt il·lusió arribar al monestir, la primera vegada que ho varem intentar va ser el Gaizka i jo, que vaig trencar el manillar de la Merida a l’alçada dels Massets, la segona vegada va ser al 2004 que el Gaizka va caure abans de Gelida i varem acabar a l’hospital de Martorell i ahir va ser la tercera vegada, ho varem aconseguir.

La ruta es dura de nassos. La època tampoc ajuda, potser es pot fer amb menys calor, i ciclant físicament varem estar 6 hores i poc. El ritme en els 81 kilòmetres ens va sortir per sobre dels 14km/hora, es a dir prou ràpid. En total hi varem estar moltes hores més, contant parades etc. A les 14:35 minuts estàvem a la plaça del Monestir. A mi personalment em varen sortir 5724kcal, amb un ritme mig de pulsacions, contant parades de 134 i punts de 181 pulsacions, que no esta gent malament, es el meu 98%.

Penjaré la ruta a la web aquesta setmana, la tinc gravada amb el Garmin perfecte, haig d’esborrar les parades, però esta perfecte. El desnivell al final va ser d’uns 2100 metres, es a dir menys del que havíem previst d’entrada.

Deixo unes fotos de les que varem fer, espero que el Gaizka i el Raúl m’enviïn les que varem fer ells per poder-les penjar també.

La setmana vinent jo començo vacances, m’enduc a la bici a Villanueva de Jiloca, es a dir la propera entrada al blog des de Saragossa. Preparant la Calcenada 2010 farem el 7 d’agost. Son 104km amb 3mil metres de desnivell pel Moncayo, a veure com ens en sortim. Inicialment hi anirem el Fer i jo, potser s’hi apunta el Gaizka a última hora, la veritat es que ahir anava molt bé tot i que inicialment li tenia molta por.