Arribem a Torelló el dijous nit, el Jordi de Tracks del Diable ens espera per explicar-nos la ruta, tot i que era prou tard. Seguidament sopem i dormim s l’hotel Serrases, just al costat de Tracks del Diable.

El divendres 28 al matí, ens llevem a les 7 amb intenció de sortir cap a les 8 esmorzats, tot i que al final sortim a quarts de nou, esmorzats i plovent. Abrigadets i amb roba curta però un paravent impermeable a sobre. El Jordi ens va venir a acomiadar, a fer-nos la foto de rigor i ens va acompanyar amb cotxe fins a la sortida de Torelló, just començar la pista. Per cert, ens varem deixar els estris de WC tan el Ferran com jo (Raül) i el Jordi ens va comprar i portar un parell de raspalls de dents a l’allotjament rural de la primera nit, tot un detall.

El Jordi de Tracks ja ens va comentar que el primer dia es dur, el segon es duríssim i el tercer es menys dur, però amb ganes d’acabar es fa etern.

Sortim de Torelló i abans d’arribar a Sant Pere de Torelló, el Gaizka cau i pica amb la mà al terra. Li queda la mà esquerra inflamada, però en principi res greu, s’anirà desinflant poc a poc. Ens plou constantment, tot i que de tan en tan ens hem de treure l’impermeable perquè tot i que pugui xispejar, ens morim de calor.

De Sant Pere de Torelló al Feu anem pujant per corriols molt estrets, no estem acostumats a aquest tipus de pista i amb aigua es fan un pel perillosos. La veritat es que la primera sensació es molt bona, la ruta es molt bonica, però el ritme es lent i ens costarà més temps del que creiem.

Baixem fins a Santa María del Corcó, tot i que no entrem al poble, seguim la ruta, que gira sobre si mateixa varies vegades pujant i baixant fins arribar a Cantonigròs, un poble realment bonic. Allí fem la primera parada per esmorzar. Es tard, son les 12 i bastant, però ens fem uns bons entrepans i unes cerveses (algunes sense alcohol) per agafar forces. La gent es molt agradable i amable, tan preguntant per arribar a com dient-nos quelcom quan anem ciclant entre mig dels pobles, espectacular.

Següent parada Tavertet, on hauríem d’haver posat el primer segell. De camí a Tavertet jo (Raül) rellisco i em dono una bona tonya. No em faig gaire mal, però em pelo el genoll dret i la galta dreta del cul, que emprenyarà durant la resta de la ruta i durant les properes setmanes fins que marxi. El Segell de Tavertet el tenen a la fonda El Jufré, però esta tancat i no hi ha ningú. Truquem al Jordi i ens diu que no patim, amb una foto conforme hem arribat en tenim prou per la samarreta...

Sortim de Tavertet, ara es quan la ruta es més espectacular, passem per una zona amb uns tallants preciosos, sembla que l’home no hi hagi passat mai. Es la zona de Collsacabra, es tot verd, salts d’aigua, parets infinites, realment sembla un paradís. Fem varies parades per poder gaudir de les vistes, ja ens ho havia avisat el Jordi i realment tenia raó, s’ha de parar per gaudir de la foto.

Així anem ciclant fins arribat a Rupit a dinar, arribem un pel tard, cap a les 3 de la tarda, però amb gana i ganes de descansar d’aigua i omplir tranquil·lament la panxa. Dinem a l’hostal l’Estrella, prou bé. Ens deixen deixar les bicis en un magatzem per tal d’estar més tranquils. Rupit es un poblet realment bonic i això que plovia i no varem  poder gaudir-ne com es degut. Després de dinar seguim ciclant per intentar acabar la ruta amb llum natural, tot i que anem bé de temps, no tenim clar com es el camí, i creiem certament que seria del mateix estil que al matí. Arribem a les 8 de la tarda a Sant Andreu de la Vola, anem a dormir a una casa rural que ens deixen només per nosaltres 5 a La Pradella.

Dormim en una casa amb 5 habitacions dobles amb llits de matrimoni i 3 WC, estem com a reis. Ens acull l’Antonio, un tros de pa i bona persona que es el masover i qui a més de tenir una granja porcina té un allotjament rural. A la nit ens recull l’Antonio i ens dur a sopar al restaurant Can Piguellem. Es un restaurant de poble, en un poble on sembla que no hi hagi gaire gent, som només 5 per sopar i la mestressa que es mig italiana ens tracta molt bé.

El dissabte 29 de maig ens llevem a les 7 del matí amb intenció de sortir a les 8, sortim a quarts de nou, com sempre tard. Un cop llevats i vestits anem a esmorzar al mateix lloc on varem sopar la nit anterior, pa amb tomàquet i embotit, aigua i infusions, més que suficient. Seguidament oli a les cadenes, aire a les rodes que han perdut i ens hi posem de nou, deixem les bosses a la casa, que després ens durà el Jordi a l’allotjament de Alpens on dormirem la dit de dissabte a diumenge.

El segon dia es el més dur de tots, ja ens va avisar el Jordi, i les cames ja saben que duem més de 80km del primer dia i el cul ens comença a fer mal.

Tan bon punt sortim, comencem a ciclar per un corriol estret, creuem el riu i acabem creuant la carretera i trobant un camí que no veiem ni amb el GPS, amagat amagat.

Seguim el corriolet que a trossos no es veu i es per les herbes que hi ha i comencem a fer una pujada que a mi em marca en alguns punts del 22% amb una pista ampla d’un parell de metres, però molt malmesa per la pluja i amb unes regateres massa grosses com per entrar amb la bici i ser capaços de sortir-ne sense haver de posar el peu a terra.

Arribem al cap d’amunt de tot, hem fet la primera de les 3 ascensions dures del dia. La veritat es que la majoria som capaços de pujar-la sense posar un peu a terra, es més posar el peu a terra vol dir no poder tornar a pujar a la bici, el terreny esta molt malament.

Un cop al cim, crestegem durant bastants kilòmetres, seguim pujant fins arribar a La Vinyeta. Allí creuem una tanca grossa amb un cartell de prohibit el pas i comença la pujada més dura de tota la ruta. La veritat es que es molt llarga i el terreny es complicat, però jo personalment la imaginava més dura, i pels comentaris que varem fer entre tots, teníem la mateixa sensació, esperàvem quelcom més dur. Un cop al cim, i havent posat el peu a terra uns 50 o 80 metres per descansar el cul, parem a menjar quelcom mentre gaudim del paisatge, estem en un bosc verd tan tupit que no deixa passar la llum del sol, realment espectacular. D’aquí baixades i pujades varies, no tan dures, fins arribar a Vidrà, on a part d’esmorzar hem de posar el segon segell al llibre per guanyar-nos la samarreta. Esmorzem a l’hostal Serrasolsas, llesques de pa am tomàquet amb embotit o truita i cerveses, per descomptat.

Sortim de Vidrà i seguim per pistes molt estretes i de ritme molt baix, anem fent fins arribar a Santa Maria de Besora, es més arribem a Santa Maria de Besora creien que encara ens quedaven kilòmetres per arribar-hi, es a dir millor del que creiem.

Aquesta zona entre Vidrà i Santa Maria de Besora es la zona més alta i la que hi ha més fang de totes. Fang significa no poder anar ciclant sobre la bici perca les rodes rellisquen, però també significa anar caminant i relliscar de la quantitat de fang que hi ha. Al principi se’ns fa una muntanya començar a baixar, ja que el fang del camí ens impedeix baixar a sobre de la bici, o per relliscar o per excés de fang que en el meu cas per exemple, feia que l’espai entre la roda de darrera i el quadre estigués ple de fang i la roda de darrera no girés per excés de fang, així que a parar i amb un pal intentar treure la màxima quantitat de fang i demés que hi ha a la bici per poder seguir endavant. Una sensació molt estranya la de ciclar amb tan de fang, però aconsellable.

Seguim baixant per carretera a l’inici i per pista després fins arribar a Sant Quirze de Besora. Allí ens trobem el Jordi de Tracks del Diable on ens esperava per dinar amb nosaltres al restaurant l’Esport. Tot un detall, la veritat es que el tracte rebut per part de l’organització es realment espectacular, familiar fins a extrems impensables, però molt gratificant, es un comentari que fem tots constantment.

Després de dinar, uns kilòmetres de carretera i tornem a agafar una pista primer encimentada i després de terra. Just abans de començar la pista de terra, fem una parada de migdiada, just 20 o 30 minuts no més perquè ens veiem una tempesta a sobre, que al final i per sort no arriba.

No podem deixar passar gaire estona, encara ens queda la tercera pujada del dia i pel que ens diu el Jordi, dura de nassos.

Anem pujant i baixant constantment, això ens va cansant les cames i ja comencem a tenir el cul adolorit. A mida que ens anem apropant al final de la ruta, seguim estant en alçades baixes i tement-nos una pujada espectacular, com al final és. La última pujada es per la majoria dels mortals impossible de pujar a sobre de la bici, pujades estretes, plenes d’aigua i fang, desnivells per sobre del 24% amb pedres i troncs d’arbre al camí. Tot s’ha de dir que una d’aquestes pujades, crec recordar que la última, molt dura i que ens costava pujar-hi a peu, el Diego (el germà del Fer) la  va pujar ciclant a sobre d’una Merida rígida, ens varem quedar tots de pasta de moniato. Al final de tot, abans de coronar es va equivocar de banda del camí i no va poder passar un tronc d’arbre que hi havia, però realment va ser impressionant. Arribem a Alpens on hem de fer nit cap a les 8 i poc de la tarda.

Dormim a Cal Ferrer Nou a Alpens. La Mestressa de la casa ens ensenya allà on dormirem. Ens han deixat una casa sencera per nosaltres, una casa rehabilitada del segle XV realment espectacular. El Jordi ens ha deixat a la nevera un munt de mitjanes de Estrella i de Freedamm, terrible. El marit de la mestressa ens ajuda a netejar les bicis i ens explica que ha corregut el Dakar 8 cops amb un Nissan Patrol que té mig abandonat a darrera de la casa, ens hi fem una foto, molt bona gent. Anem a sopar a la Fonda d’Alpens, on ens posen el segell.

El tercer dia ens llevem a les 7 amb intenció de sortir a les 8 i a quarts de nou entràvem a la Fonda d’Alpens a esmorzar, ens ha obert només per a nosaltres. Embotit, pa amb tomàquet, infusions i aigua, suficient.

La pega del tercer dia es que esta constantment pujant i baixant i els kilòmetres passen molt lentament, la veritat es que els últims kilòmetres es fan eterns, sobre tot els de pujada.

D’Alpens anem fins a Santa Eulalia de Puig-Oriol on passem i seguim ja que a uns 8 o 9 kilòmetres hi ha Perafita, on hem de segellar i on podem parar a esmorzar. Parem a la Fleca i ens mengem unes coques boníssimes i no gens cares si les comparem amb preus de Barcelona per exemple. Per veure, amb coca, hi ha alguna cervesa però la majoria anem a begudes sense alcohol.

Després de la parada de Perafita, ens toca un trajecte relativament curt per arribar fins a Sant Boi de Lluçanès on parem a dinar. Justament una hora després de la parada de Perafita no es que anem gaire bé de gana.

El Jordi ens aconsella que parem a dinar en un restaurant que el trobem tancat per vacances, així que a la mateixa plaça del poble trobem un restaurant amb un porxo i allí fem un mos lleuger ja que ens toca tonyina de kilòmetres a la tarda, estem dinant i ens queda justament un 50% de la ruta del dia, ja cansats de cames i amb el cul esgotat de seient estret. Fem aigua ja que de Sant Boi del Lluçanès fins quasi Torelló no podrem tornar a carregar aigua.

Anem pujant i baixant per corriols estrets i camins on “es impossible anar amb bici”, no pas de pujada sinó de baixada. El Jordi ens assegura que si es pot fer amb bici, però realment si es així, hi ha gent que s’estima molt poc la vida. Hem de fer alguna parada curiosa, ja que trobem bestià parat en mig del camí i això ens obliga a esperar, ja que no es qüestió de dir-li a un bou de mitja tona que esta amb una vaca i un vedell al costat que molesten i que surtin del camí, així que en un parell de parades podem arribar a perdre 20 minuts aproximadament fins que podem seguir la ruta.

Un cop passat Oris, seguim pujant per carretera, deixem la carretera i continuem per pista i al final finalitza amb un corriol estret que es impracticable amb bici en segons quins punts, realment creiem per comentaris que aquí els hi ha marxat un pel la xaveta a l’hora de fer el disseny de la ruta.

Des del cap d’amunt de la muntanya que es veu Sant Pere de Torelló, Sant Vicenç de Torelló i Torelló comencem a baixar primer per carretera i seguidament per camins estrets i molt divertits dins donar una sèrie de voltes d’uns 7 o 8 kilòmetres al voltant del riu, dins i tot ens fan passar per dins d’un túnel fosc que ens dur algun mal de cap innecessari.

Al final acabem la ruta amb uns 218km, s’ha de contar que amb pèrdues en podem haver fet potser 5 de més i amb 25 hores 20 minuts en total, contant parades que no hem parat el GPS, menys les parades llargues de dinar o esmorzar.

En el meu cas em surt un consum calòric del voltant de 20mil kcal i avaluant la ruta original, ja que la que he tret del GPS em falta un tros i no surt bé em surt un IBP de 477 amb un desnivell acumulat de 6mil metres aproximadament.

Estem molt contents amb la sortida, la organització espectacular, el tracte immillorable i les vistes i el format molt millor que Pedals de Foc que l’hem fet 2 vegades.

No descarto gens ni mica mirar de repetir aquesta ruta o alguna altre que estiguin creant la gent de Tracks del Diable, ens varen comentar que estan creant-ne una per la Garrotxa.

Per sol.lidaritat i comprensió NO penjarem el Track de la ruta, ja que entenem que es la forma de vida de la gent de Tracks del Diable. Els costos son molt assumibles, nosaltres hem pagat 35€ de Forfait, 35€ de trasllat de bosses i fins a 180€ aproximadament per dormir 3 nits amb mitja pensió, crec que realment no els surt a conte amb aquests preus.

A continuació podeu veure les gràfiques independents, els kilòmetres segons el track que ens van donar i els IBP's de cada dia segons el track que ens van donar. També hi ha algunes fotos de la sortida que tan bon records ens han deixat. A mi personalment em van sortir 80km el primer dia, 68km el segón y 69km el tercer, en total 218km aproximadament.

Waypoints de la zona (els entreguen amb el Forfait)

Més informació: www.tracksdeldiable.com